Molí d’en Falconer.

 

En realitat el topònim més adequat d’aquest molí hauria d’esser d’en Mulet o de can Mulet Gran, perquè de sempre ha estat propietat d’aquesta coneguda família que té la casa pairal, construïda l’any 1695, al racó de Plaça. De fet el molí està situat dins l’antic corral “de cent quarterades” que s’estenia des de part darrere les cases fins les garrigues d’Es Porrassar. És curiós que dins aquest corral també hi tenguessin cabuda tant la farinera vella com la nova, encara que bastides en molts anys de diferència.

 

Es troba situat aquest molí vora el Camí d’Es Porrassar, prop de cent metres lluny de la carretera de Llucmajor, d’on es domina una gran perspectiva damunt el poble d’Algaida. Aquest lloc sens dubte degué semblar un emplaçament ideal per a la instal·lació d’un artefacte de fer farina mogut pel vent.

 

El buc d’aquesta edificació ha sofert molt poques modificacions des que fou construït l’any 1797. Aquesta data figura gravada damunt el portal exterior de la torre. La seva estructura bàsica està composta per tres naus paral·leles de bòveda de canó (vegeu plànols adjunts) amb la torre centrada i bastit originàriament com habitatge usual del moliner. Aquestes bòvedes són d’una altària interior més aviat baixa, en comparació de les que hem vist fins ara.

 

Les reformes a què fèiem esment abans tengueren  lloc l’any 1956; consistiren en dotar de trespol la nau de la part de llevant, on abans hi havia l’estable, que per aquest motiu quedà un poc més alt i es comunicà a través de la torre per un nou portal amb la vivenda antiga. Aquesta nau conserva vists el maressos de la bòveda; en canvi a la nau principal que dóna a ponent es va haver d’atarracar, perquè la negror de la mascara provocada pel fum de la cuina havia impregnat la pedra de les parets i bòveda, malgrat que intentaren repicar-la. També fou construït un quartet de bany adossat a l’antic estable, amb accés per la nova carrera encimentada. L’any 1976 es pegà foc la canyissada del porxo de la soll, al fons de la portassa arrambada al molí i es va refer tal com estava; però com que darrerament tornava a deteriorar-se, li canviaren les bigues i substituïren el canyís per bovedilles. L’antiga terrassa d’envelar té sis gàrgoles que donen sortida a les aigues pluvials, tres al frontis principal i tres al posterior. El trespol d’aquest envelador també fou encimentat de nou durant les reformes de l’any 1965.

 

La torre d’aquest molí consta de tres plantes elevades per damunt de la baixa, intercomunicades per una gastadíssima escala de caragol. La primera coincideix en alçada amb el terrat d’envelar i donava cabuda a unes moles fogueres, que devien girar mitjançant un eix metàl·lic i servien per molturar el blat. Aquest replà primer està sostingut per dues jàceres d’alzina una i d’ametler l’altra. Sembla com si aquestes moles fogueres haguessin sorgit d’una reforma posterior a la construcció del molí, perquè tant les dues jàceres que la sustenten com una altra intermitja que aguantava l’eix són més modernes que les del replà més alt i estan millor conservades. Si seguim pujant, trobarem un altre replà que servia per ensacar la farina que molien damunt seu les moles grosses, anomenades catalanes, que molduraven ordi o civada. Aquest darrer pis serví fins fa poc de refugi als coloms volanders provinents s’altres colomers que, pel que es veu, allà s’hi devien campar bé.

 

Desl mecanismes del molí  no en queda absolutament cap vestigi, si exceptuam el congreny inferior, que quan fou substituït el capell original per una teuladeta a dues vertents, quedà embotit dins el mur i allà segueix. De les moles sabem que anaren a parar a la farinera vella, del mateix propietari, per seguir molturant.

 

Com ja hem esmentat abans, sempre ha estat propietat de la família de can Mulet aquest molí. A principis del segle el titular era Pere Antoni Mulet Castell que, a la seva mort, ocorreguda l’any 1918, el deixà al seu fill Salvador Mulet Mulet. Aquest en fou propietari fins que morí l’any 1960, deixant les cases de can Mulet i el tros de corral antic que envolta el molí al seu fill Joan Mulet Cerdà, que és el propietari actual.

 

El darrer moliner que molturà al molí d’en Falconer fou precisament l’amo en Llorenç Falconer Torrens, que donà nom al molí. Havia nascut a les cases de can Porrassar , sullà mateix, i quan es casà amb Joana Maria Pou Puigserver de Sa Cova, s’intal·laren de novis-moliners al molí de can Mulet. Don Salvador, anys després, els donava corrent d’estraperlo tant al molí com a can Porrassar. Aquest Llorenç exercia també d’ “arrual” i com que “s’any des grip” moriren el batle i el secretari va esser batle en funcions durant un temps fins que en nombraren un altre de titular. Durant aquest dissortat any, l’amo en Llorenç i el fosser es cansaren de traginar difunts amb la civera, la majoria infants, al cementeri. L’amo en Llorenç deixà de molturar devers l’any 1910, segons fons orals, encara que quedà d’estadà a les dependències del molí. Fruit del matrimoni nasqueren cinc fills que una vegada casats es tornaven per cuidar son pare, ja major, fins que morí al “seu” molí a l’edat de 89 anys, dia 25 de novembre de 1956. Després de la seva mort es feren les esmentades obres de restauració i de l’any 66 al 72 el tengué en Joan Mulet, el propietari, que l’emprava com a magatzem i per engreixar algun porc. Després el va llogar a uns estadants externs que només venien els dissabtes i diumenges, fins l’any 1981, que el llogater morí, jove encara, d’un atac de cor. Després hi han passat dos o tres llogaters més i així segueixen.

 

Aprofitant que l’amo en Llorenç Falconer, a part de moliner, també era glosador ocasional, en lloc de fer-ho amb una cançó de moliners, ens despedirem amb el començament d’una glosa que va dedicar al rector D. Gabriel Adrover elogiant la seva tasca al front de la parròquia i les millores que va dur a terme, entre elles la construcció dels actuals bancs de l’església. Diu així:

 

                                                       Quan a Algaida va venir

                                                        ja va ser ben arribat,

                                                        amb música i autoritats

                                                        li sortiren a camí

                                                        i el varen conduir

                                                        davant el temple sagrat...

 

Miquel Sastre Pujol “Fiolet. Es Saig, nº 135. Fotografies del mateix autor.